Tinc por

Laura, tot just avui fa una setmana que ens has deixat, em costa tant de creure encara, no ho entenc, no entenc com pot ser que una persona com tu, jove, sana i tant vital de cop i volta ens deixi, de cop i volta ja no hi sigui, no ho acabo d’entendre, em costa tant… No hi ha dia que no pensi una estona amb tu, especialment quan em llevo, quan és un nou dia, perquè en el fons sé que no estaràs per veure’l i viure’l.

Tu m’has fet frenar, m’has fet pensar. Ara tinc por, tinc por de calçar-me uns grampons i caminar per la neu… tinc por de continuar fent les activitats que feia fins ara i deixar unpare i mare, una germana, una parella i uns amics, perquè si algu és cert és que els que pitjor ho passen no son els que se’n van, sinó els que es queden.

Segurament aquesta por anirà passant, el temps tot ho cura… bé… no estic segura d’aquesta frase ara mateix… no crec que es puguin curar certes coses (no parlo per mi)… de moment només em ve de gust fer esportiva, separar-me 30 metres de terra i tornar-hi. Segur que en 1 mes ja estic penjada d’alguna bona paret, gaudint d’alguna escaladeta llarga i de molt bona companyia, però tot al seu moment.

M’agrada l’alpinisme, tot i que mai m’he considerat una fanàtica però això no vol dir que no m’hagi enamorat, a qui no enamoraria, oi? potser m’ha enamorat per els llocs que descobreixes, llocs que per veure’ls implica un gran esforç, per el compromís que comporta i la unió que es crea amb el company de cordada amb qui vas, i tots els moment increïbles que et dona, fins ara tot el que veia era positiu, tot i que sabia que fent cada una d’aquestes activitats corria un risc.

Alguna vegada quan he acabat alguna activitat he donat gràcies a no sé qui o a que perquè tot hagués sortit bé, per poder tornar a casa amb els meus. Quan he fet alguna sortida amb gent més gran he pensat “quina sort tenen de tenir aquesta edat i de poder estar encara disfrutant de la muntanya, quina sort tenen de que mai els hagi passat res, i de que ara estigui aquí amb un somriure, disfrutant, quina sort…”, no sé si és normal que pensi aquestes coses, precisament diumenge passat ho vaig pensar i em van dir “…com es que penses tot això, Núria?”, jo no ho puc evitar… em passa pel cap… i en el fons no em desagrada pensar-ho, crec que si ho penso és perquè sóc conscient de que que comporta fer alpinisme.

Aquest diumenge passat em vaig adonar de que tot el que et dona l’alpinisme també t’ho pot treure. Sempre he tingut clar que l’alpinisme no és cap joc, de que darrera la bonica cara que te s’hi amaga una altra que més val no veure, però fins ara mai havia vist de tant a prop aquesta altra.

No sé on vull arribar amb tot això… Suposo que de part de tot el GFTAC et puc dir gràcies per donar-nos la oportunitat d’haver-te conegut i per totes les rialles que vam compartir, encara que només vinguessis amb nosaltres dos caps de setmana van ser suficients perquè t’agafessim un gran apreci, és curiós el ràpid i especial vincle que es crea entre la gent que fem muntanya, només van caldré dos caps de setmana perquè et fessis un raconet dins els nostres cors. No t’oblidarem Laura.


Anuncis

6 responses to “Tinc por”

  1. Buscador d'indrets says :

    Viure fa por, perquè saps que hi ha un final. Però aquest final et pot arribar a la muntanya, en el cotxe, dormint….
    Estimar fa por, perquè saps que pots perdre aquella persona que estimes.
    El més important és viure com si demà fos l’últim dia, el teu últim dia o d’aquelles persones que estimes, gaudint del temps.
    Viure és un gran risc, no només la muntanya o l’alpinisme.
    Un petó ben gros i molts ànims.
    Neus.

  2. Anònim says :

    Tots els que ens agrada la muntanya acabem sent conscients que la nostra activitat comporta un risc i casi sempre de la mateixa forma: algú proper se’n va… personalment intento ser conscient dels riscos que estic assumint, però tampoc vull obsesionar-me (aqui podria dir el tòpic aquell que amb el cotxe tb et pots matar o sortint d casa et pot atropellar un autobús…) per mi l’alpinisme és mitja vida, em faltarien coses sense ell…

    Molts ànims!

  3. Irene says :

    Ànim Nuria!! Tú ets molt forta. És molt dur… però encara que et sembli difícil, tot passa… Ara ens toca patir, refelexionar, valorar… però la nostra afició és molt forta i sé que tornaras a gaudir-la. Personalment t’he viscut i ets una increïble escaladora i alpinista, ja ho saps.

    Una abraçada Nuria i sigues tan valenta com et conec jo!!!

  4. BusyBee says :

    Gràcies a tots pels ànims, van molt bé, ajuden molt, em fan relaxar i minvar una mica aquesta preocupació/por que porto…

    Me’n adono que no tinc por de posar-me en un corredor i fer passos difícils, el que hem fa por son els elements que jo no puc controlar. Sé que si escullo un corredor és perquè sé que el puc fer, però i la resta? i tots els elements que intervenen en una sortida d’alpinisme? qui ho pot controlar tot això? sé que ens podem informar de l’estat de la neu, les temperatures durant els dies anteriors, la previsió… però… és suficient per estar tranquil·la i assegurar la meva tornada a casa? v_v

    Costarà tornar a confiar en que tot anirà bé, potser millor guardar els grampons aquesta temporada i passar-me a la roca, els corredors no es mouen i sempre estaran esperant a que els faci una visita…

    Aquest cap de setmana formo part de l’organització del Ral·li 12h. d’Escalada Terradets, serà un cap de setmana tranquil, just el que necessito :)

    Bon cap de setmana a tots.

  5. edunz says :

    anima inquieta, ara dolguda…. ànimes inquietes les que busquen allò que no saben si cal trobar-ho, a les muntanyes… l’inútil a conquerir, com es va definir (tot i que a mi no m’agrada l’expressió, n’entenc el sentit que s’ha pretès.. però a la muntanya no hi ha res que faci, ni passi, inútilment)

    la relació amb la muntanya, com amb els amics, els pares, la parella.. també madura amb el temps. Del risc no conscient, al risc més conscient… quan més sabem valorar-ho, millor. Però l’atzar hi és arreu. Jo els grans ensurts sempre els he tingut conduint! anat i tornant per exemple.

    però l’alpinisme és sobretot un exercici d’egoisme inevitat… no volem reunciar a la muntanya, i demanar als qui ens estimen que el risc està obert a finals abans d’hora. Això dóna tan valor a l’estima, perquè ja hi ha un indivisible, i la felicitat de la persona passa per fer alpinisme, i estimar la persona, és acceptar-ho. Tot.

    La por no és gens bona aliada. Però si el que et desperta són sobretot preguntes, deixa’t el temps que et calgui, que segur que trobaràs – també d’aquí molts anys quan la gent es fixi amb tu i admiri el que fas – les respostes al vent, a cau d’orella, xiuxiujades per una bona amiga. També això forma part del seu llegat. I de “l’inutil” de tot plegat

    ànims i a seguir escoltant el teu cor, quin no s’equivoca

  6. Anònim says :

    és molt dur, durissim, però de sobte, un dia canvia tot i llavors t’adones que allò que et donava tant (la muntanya, l’escalada, la feina…) també t’ho pot pendre tot. Valores les coses d’una altra manera, t’adones que els petits detalls, sobint són molt més importants.

    Núria, anims, endavant i segueix somnrient i disfrutant cada instant!!

    una abraçada ben forta,

    nurieta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: