Cresta Pa de Sucre

Divendres tarda marxem el Tino i jo cap a Cavallers per fer la cresta Pa de Sucre. Fem bivac al pàrking, trobem força gent i uns quants d’ells també fent bivac. Passem una nit tranquil·la.

Dissabte ens costa llevar-nos, acabem començant a caminar a les 8h. un pel tard. L’aproximació fins a peu de cresta la marquen de 3 hores. El camí es molt agradable de fer, va pujant poc a poc i es fa disfruton, el paisatge increïble!

Dades de la cresta

Dificultat: D (varis passos de IV)

Desnivell: 903m

Horari: de la presa de Cavallers a peu de cresta 3h. De cresta 5h. De descens 2,5h.

Material: dues cordes dobles, bagues, friends mitjans 0,3, 0,5 un del 2 i fissurers petits i mitjans. Peus de gat opcional. (el material descrit és el que vam utilitzar).

L’aproximació: agafarem el camí que surt per la dreta (mirant cap al refu) de l’Estany de Cavallers (1.781 m) i anirem pujant per el camí senyalitzat amb estaques grogues fins gairebé al refugi Ventosa i Calvell a 2.220 m (1,5 o 2h.). Agafarem el camí que tomba (cota 2.178 m) cap a l’esquerra direcció nord-oest seguint el corriol fins arribar a l’Estany de Travessani (2.266 m) i seguirem a mà esquerra (direcció oest). En direcció oest surt un camí que agafarem i ens portarà a l’Estany de Tumeneia de Baix (2.286 m) que vorejarem per la seva dreta i seguirem pujant direcció nord-oest. Anirem direcció al coll que ens portara a peu de cresta.

Ascensió per la cresta del Pa de Sucre (descripció aproximada)

A les 12:30h. comencem a escalar. Entrem directament per l’aresta per després passar a un xemeneia de III grau.

En Tino als primer tramsde la cresta

Arribarem a un replà on trobem una instal·lació (2 pàrabolts amb anelles) per rapelar 10m. D’aquí passem per un tram de cresta horitzontal però esmolat que ens deixara a un coll (possible escapatòria). D’aquí nosaltres vam pujar per una xemeneia molt fàcil que ens va portar a dalt l’agulla. A la dreta d’aquesta xemeneia hi ha un altre possible camí, on vam trobar un tasco en una fissura. Aquest segon camí (que vam provar) trobo que era més difícil, i total sembla ser que les dues variants van a petar al mateix lloc. Un cop a l’agulla trobem una instal·lació de ràpel, 15m.

Nosaltres vam pujar per la xemeneia
que es veu al centre de la fotografia

Un cop al coll atacarem l’agulla per la seva dreta que ens porta a un replà molt còmode. D’aquest replà seguirem per la fissura de la dreta on trobarem un pitó (pas de IV) i que ens portarà a un segon replà. Des d’aquí pujarem a un tercer replà per una bavaresa (pas de IV). Continuarem cap a l’esquerra fins al cim de l’agulla. Destreparem fins al coll i agafarem la segona xemeneia (pas de III) fins al cim del Tumeneia. Baixem del cim pel camí més fàcil pel cantó dret fins que ens trobem amb una nova agulla. La voregem per la seva dreta fins a arribar a un petit coll. Des d’allà atacarem l’agulla pel fil. Un cop a dalt l’agulla vam desgrimpar per l’altra cantó per una placa un pel fina fins a trobar una instal·lació de ràpel (un tasco i varis cordinos) de 25m, que ens deixarà a la Bretxa Pauss.

Passos de IV

Des d’aquí, farem l’ascensió al Pa de Sucre per el camí més fàcil (passos de II) que surt una mica per la dreta i que ens anirà conduint fins al fil de l’aresta. A partí d’aquí el terreny es torna més vertical amb algun pas de IV amb bon canto. Per terreny ja més senzill arribarem a una bretxa molt característica. Amb tendència a l’esquerra ens trobarem una fissura vertical (passos de IV). El terreny es torna més senzill fins al cim del Pa de Sucre.

Aresta del Pa de Sucre

Foto al cim del Pa de Sucre

Descens

Nosaltres no vam trobar el ràpel que anomenava la ressenya que portàvem. Vam trobar un pedrot amb un cordino, segurament per allà havia rapelat algú. Vam reforçar el ràpel i vam baixar amb les dues cordes de 60m. Vam trobar una altra instal·lació, aquesta amb més cordinos i bagues, tornem a fer ràpel amb les dues cordes fins arribar a terra.

Descripció del descens de la ressenya que vam utilitzar

El descens del Pa de Sucre l’iniciem buscant el camí més senzill (tendència a anar cap a la dreta) fins que trobem una instal·lació molt precària de ràpel. Podem optar per fer-lo (10 metres) o desgrimpar el pas. Des d’aquí anem seguint el camí, relativament senzill però en ocasions realment molt exposat fins a la base d’una agulla granítica molt característica anomenada “El Mussol”. La voregem per l’esquerra també per terreny exposat fins al coll que separa el Pa de Sucre i la Punta d’Harlé. Si es vol, es pot allargar la cresta ascendint la Punta d’Harlé. En principi, les dificultats no haurien de superar alguns passos aïllats de III.

Des del coll es baixa pel caos de blocs de granit en direcció sud-est (molt evident) fins que la pendent del descens fa recomanable girar cap a la dreta (direcció sud) per vorejar les escarpades parets que defensen l’estany Cloto. Allí trobem un corriol que ens permet baixar fins a aquest estany d’aigües transparents. Un cop a l’estany abandonem el corriol (que ens duria de tornada als estanys de Tumeneia i al Refugi Ventosa i Calvell) i pel marge esquerre del torrent que neix al llac, primer per prats d’herba i després per entre pins negres, anem buscant el camí més senzill per arribar a la Pleta de Riu Malo. Des d’aquí enllacem amb el camí ample que ens durà a l’aparcament, sota la presa de Cavallers (unes 2,5 hores).

 

Aresta Arlaud, 400m AD IV màx.

Diumenge ens decantem per fer la l’aresta Arlaud, 400m AD IV màx. al pic Russell.

Per mi seria la meva segona cresta, la primera va ser la Cresta de’n Ferran.

Ens vam llevar a les 5h. i a les 6h. començàvem a caminar. Després d’una aproximació de 3 hores i pico de patejar, de pujar colls i baixar-los, arribem a peu de via. Ens mirem per on podem començar-la, no sembla massa evident, al final entrem per una bretxa a la dreta. Els primers passos de la cresta els vam fer sense problemes però a poc d’haver començat ens vam trobar amb uns passos de IV que deu ni do, vam optar per col·locar alguns friends per protegir els passos. Passat aquell tram vam arribar a dalt l’agulla on vam trobar unes bagues per rapelar.

Inici de la cresta

Autor: Marcel

Després del ràpel vam estar una estona parats, no sabíem per on continuar, després de que el Marsi mires per la banda dreta, va quedar descartada. Així doncs continuem vorejant el gendarme per la seva esquerra. Teníem un bon ambient a sota els nostres peus. Aquest tram el faig de primera, s’ha de desgrimpar uns passos, després grimpar uns altres i tornar a desgrimpar. Passat això faig reunió amb una baga i continua el Marcel. Vam seguir flanquejant. Més endavant vam tornar a tenir dubtes de si començar a fotre-li recte amunt o continuar amb el flanqueig.

La cordada Marsi-Guillem van optar per començar a pujar i en Marcel i jo vam seguir flanquejant fins trobar una paret davant. Allà vam optar per tirar cap a la dreta per uns trams fàcils que ens van portar dalt l’aresta. D’allà caminem per una pedrera fins al cim Russell.

L’opció que van triar en Marsi i en Guillem

De material vam utilitzar friends i bagues. No sé si vam encertar el camí que marca la ressenya del llibre. El que esta clar és que el recorregut que van triar el Marsi i en Guillem era difícil que el nostre.

Foto al cim del Pic Russell 3.207 m

La baixada del cim Russell la vam fer per cap a l’oest per una canal de pedres fins a arribar a una glacera que vam creuar recte avall i on vam seguir el camí que havíem fet d’anada. Ni durant l’aproximació ni el retorn vam fer servir els grampons, tot i que els portàvem.

Va ser un dia molt diferent dels que fins ara estava acostumada. Em va caure la baba amb aquell ambient alpí, amb aquella solitud i tranquil·litat que ens envoltava. L’aresta no és massa llarga (segons el llibre es fa amb 3 hores), se’ns va fer curta i tot i tampoc es pot considerar molt interessant però amb l’entorn que la rodeja i els pocs passos que te de IV ja fan que mereixi la pena.

 

Cresta del Ferran

Aquest dissabte ha sigut el meu aniversari, 25 anyets ja, i que millor que celebrar-lo fent la meva primera cresta!!!

El pla inicial per el dissabte era anar a Montserrat a fer esportiva, però al final la Bea i jo no vam poder aconseguir un cotxe i com a ella no li feia gracia agafar el bus fins al Bruc vam optar per cancelar la sortida. llavors va ser quan el CrazyBanana em va dir lo de la cresta, se’m van posar els ulls com plats i no vaig poder dir que no.

Doncs això, aquest dissabte vam anar el Tino, el CrazyBanana i jo a fer la Cresta d’en Ferran.

Accés: Vam sortir de Barcelona a les 6:30 h. en direcció a Oix. Del poble d’Oix, agafem la pista d’Hortmoier pel costat de la riera d’Oix (direcció NE). La pista pot resultar intransitable per a turismes normals. Es deixa el cotxe en uns prats passat el grau d’Escales, congost format per les crestes del Ferran (a l’altre vessant del riu) i de Bestracà.

Aproximació: Agaem el camí que va seguint el riu, fins que veiem a mà esquerra un pont de fusta molt modern, el creuem i ull aquí perquè un cop passat seguirem a mà dreta i a pocs metres trobarem un camí que puja per a la nostra esquerra que posa Cresta del Ferran. Nosaltres no el vam veure i ens va costar un pel trobar l’inici de la cresta.

Vam començar la cresta a les 10:30 h i vam acabar a les 16:30. Segons la ressenya la cresta es pot fer en 3 hores cosa que costa de creure i a saber com anava el que la va fer, perquè nosaltres, que no anàvem pas a ritme lent, vam tardar entre 5 i 6 hores!!!! No ho entenc.

La cresta va estar molt bé, com diu la ressenya un calcari excel·lent!!! súper adherent! i amb uns cantos… Nosaltres vam anar tota la cresta assegurats (menys un primer tram molt fàcil), suposo que si hagués estat per ells potser no ho haurien fet, però com que portaven una novata que els demanava la corda…

Autor: CrazyBanana

Autor: CrazyBanana

A poca estona de començar la cresta ens trobem amb un forat, on un cop passat hi han dos camins per triar. Un passa per l’esquerra (camí recomanat) i l’altre per la dreta (camí de mal assegurar i molt relliscós). Total que ja els veieu als dos mirant-me a mi i dient que per on anem… i jo veient-los a ells (sobretot al tino) amb aquells ullets que frisaven per anar per la dreta doncs no m’hi vaig poder negar…

Així doncs agafem el de la dreta. El túnel si que realment va resultar ser molt relliscós i de mal assegurar però com que portàvem un crack (en tino) va aconseguir fer el tram sense problemes, i assegurar-nos al CrazyBanana i a mi per fer-lo. Aquí una el va fer sense peus de gat, tibant de braços mala cosa per poder sortir d’aquell coi de forat… com que anàvem de segons… perquè posar-nos els peus no? doncs el llest de CrazyBanana un cop jo ja l’havia fet va i es posa els peus el tio!!!!

Passat el forat la cresta es començava a empinar, es podia fer bastant bé eh, no es massa estreta i la pedra allà i durant tota la cresta és boníssima.

Autor: CrazyBanana

Autor: CrazyBanana. En Tino i jo i darrera
la meitat de la cresta que ja haviem fet.

Deuriem ser a la meitat del recorregut que vam trobar el primer i unic ràpel. No te gran cosa, son 25 metres i no es volat… Un cop has fet el ràpel ve un tram d’escalada de IV- (jo recomano portar els peus de gat) que fa un flanqueig a la dreta.

Vistes just abans del ràpel.

En Tino fent el tram de grau IV

Passat aquest tram d’escalada i fins al final de la cresta és anar caminant, uns trams per la cresta i altres sembla mes que fagis una sortida de senderisme que una cresta, realment es fa molt bé. Un cop al cim vam veure la senyera, el pessebre i el llibre per escriure. La cresta ja quedava feta i superada.

Autor: CrazyBanana

El descencs: pel vessant N. Camí marcat enmig del bosc fins al despoblat nucli de Talaixà. Baixar per la vall orientada a l’oest (GR11) fins a la bifurcació de camins situada a pocs metres del riu. 1h.

Si es fa en 1 hora segons la ressenya, nosaltres en vam tardar… diria que 3 h., vaya palizon!!!! vam haver de baixar per una pedrera fins que al final vam arribar al riu, desprès ja no sabíem per on tirar, però casualment van passar per allà unes persones que ens van indicar el camí que portava a Talaixa, que és on mes o menys teniem el cotxe. Era un camí de pujada i d’1 h i pico. Total que vam arribar al cotxe a les 20:00 h. fets caldo no poder.

En fi, una celebració d’aniversari que no oblidaré