Diumenge ens decantem per fer la l’aresta Arlaud, 400m AD IV màx. al pic Russell.
Per mi seria la meva segona cresta, la primera va ser la Cresta de’n Ferran.
Ens vam llevar a les 5h. i a les 6h. començàvem a caminar. Després d’una aproximació de 3 hores i pico de patejar, de pujar colls i baixar-los, arribem a peu de via. Ens mirem per on podem començar-la, no sembla massa evident, al final entrem per una bretxa a la dreta. Els primers passos de la cresta els vam fer sense problemes però a poc d’haver començat ens vam trobar amb uns passos de IV que deu ni do, vam optar per col·locar alguns friends per protegir els passos. Passat aquell tram vam arribar a dalt l’agulla on vam trobar unes bagues per rapelar.
Inici de la cresta
Autor: Marcel
Després del ràpel vam estar una estona parats, no sabíem per on continuar, després de que el Marsi mires per la banda dreta, va quedar descartada. Així doncs continuem vorejant el gendarme per la seva esquerra. Teníem un bon ambient a sota els nostres peus. Aquest tram el faig de primera, s’ha de desgrimpar uns passos, després grimpar uns altres i tornar a desgrimpar. Passat això faig reunió amb una baga i continua el Marcel. Vam seguir flanquejant. Més endavant vam tornar a tenir dubtes de si començar a fotre-li recte amunt o continuar amb el flanqueig.
La cordada Marsi-Guillem van optar per començar a pujar i en Marcel i jo vam seguir flanquejant fins trobar una paret davant. Allà vam optar per tirar cap a la dreta per uns trams fàcils que ens van portar dalt l’aresta. D’allà caminem per una pedrera fins al cim Russell.
L’opció que van triar en Marsi i en Guillem
De material vam utilitzar friends i bagues. No sé si vam encertar el camí que marca la ressenya del llibre. El que esta clar és que el recorregut que van triar el Marsi i en Guillem era difícil que el nostre.
Foto al cim del Pic Russell 3.207 m
La baixada del cim Russell la vam fer per cap a l’oest per una canal de pedres fins a arribar a una glacera que vam creuar recte avall i on vam seguir el camí que havíem fet d’anada. Ni durant l’aproximació ni el retorn vam fer servir els grampons, tot i que els portàvem.
Va ser un dia molt diferent dels que fins ara estava acostumada. Em va caure la baba amb aquell ambient alpí, amb aquella solitud i tranquil·litat que ens envoltava. L’aresta no és massa llarga (segons el llibre es fa amb 3 hores), se’ns va fer curta i tot i tampoc es pot considerar molt interessant però amb l’entorn que la rodeja i els pocs passos que te de IV ja fan que mereixi la pena.
2 Juliol 2009 at 08:41
Bona sortida!
Jo prefereixo un dia així que un dia d’esportiva o de via llarga (depèn de la via, clar
)
Veig que les millet rock and ice t’acompanyen arreu (igual que els pantalons del Marcel·lo!)
2 Juliol 2009 at 08:51
Va estar super bé el dia Pere, jo també prefereixo aquest tipus de sortides tot i que son més dures.
Aprofito ja que comentes lo de les Millet, m’acompanyen a tot arreu perquè son les úniques que tinc, però trobo, en el meu cas, que no em subjecten bé el turmell, algú m’ho ha confirma’t que és la bota.
A mi ja m’agraden els pantalons del Marcel, formen part d’ell. Com reconeixeríem al Marcel al monte si portes uns pantalons iguals a la gran majoria?
2 Juliol 2009 at 20:08
ey!!! fa unes setmanes que hi vàrem anar!!
http://buscadordindrets.blogspot.com/2009/06/i-de-fons-laneto.html
Solitud!!!! i l’aneto a rebentar!!
esperem la ressenya per veure per va aquesta via, no tinc ni idea!!
les vistes del cim no són molt xules, però els ulls se te’n van cap a la impressionant cresta de Salenques.;-)